Nadal

Ara que la nit sa fet mes llarga 
Ara que les fulles ballen dances al raco 
Ara que els carrers estan de festa 
Avui que la fred du tants records 

Ara que sobren les paraules 
Ara que el vent bufa tan fort 
Avui que no fa falta veuret ni tan sols parlar 
per saber que estas al meu costat. 

Es nadal al meu cor 
quan somrius content de veurem 
quan la nit es fa mes freda 
quan t'abraçes el meu cos 
I les llums de colors 
m'iluminen nit i dia 
les encens amb el somriure 
quan em parles am el cor 

Es el buit que deixes quan t'aixecas 
Es el buit que es fa a casa quan no hi ha ningu 
son petits detalls tot el que em qeda 
Com queda al jersei un cabell llarg. 

Vas dir que mai mes tornaries 
El tems pacient ha anat passant 
Qui havia de dir que avui estaries esperant 
que ens trobessim junts al teu costat. 

Es nadal al teu cor 
quan somric content de veure't 
Quan la nit es fa mes neta 
quan m'abraço al teu cos 
i les llums de colors 
m'iluminen nit i dia 
les encen el teu somriure 
quan et parlo am el cor.

I tot comença amb un petit desig…

Quantes vegades em sentit la frase de: la vida dóna moltes voltes i ara potser veus les coses negres però tot s’acaba posant al seu lloc. La cara de indiferència i rebuig quant algú et diu aquesta frase perquè no és el que necessites ni el que vols sentir, és algu que totes em viscut.

I si ara vinc jo i dic que potser la frase no em sembla tant incrèdula ara mateix, potser és catalogar-me a mi mateixa dins del grup de gent que diu aquestes coses i no de la part de gent que les ha de sentir perquè no està visquent o no té el que vol.

Cada dia surto de casa, vaig a la uni,  camino per Union Street de tornada a casa només per a desconectar una mica i sempre tinc el mateix sentiment: és un somni? Realment estic aquí? Estic visquent a Aberdeen i estic estudiant el master que he triat? Estic lluny de la gent que m’importa i a la qual trobo a faltar cada dia? Això és real? Inconscientment un somriure s’escapa dels meus llavis, els meus ulls aixequen la mirada cap el cel i respiro fondo donant gràcies al món, al destí i a la meva tossuderia per a haver-ho fet possible.

Si alguna cosa he après al llarg de l’últim any a Barcelona treballant és que ningú regala res i que si algu realment desitges i estàs convençut que és el que vols, has de treballar fort, dur, sense rendir-te i al final….tot acaba arribat. Hi ha gent que ho aconsegueix més fàcilment i hi ha gent que no té tanta sort, però no hi ha res com la sensació de que un desig s’ha fet realitat i que estàs visquent el moment que tant t’ha costat aconseguir.

Així que, desde la ciutat ventosa i freda d’Aberdeen , només dire que lluitar pel que un vol val la pena, que tot es posa al seu lloc, que aquell que desitja alguna cosa amb totes les seves forces ho aconseguirà.

Everything is gonna be alright, be strong, believe. (Believe, Yellowcard )

Avui la meva expressió preferida: Escampar la boira!

Petit diàleg i altres frases fetes

- D'on no n'hi ha, no en raja! - és el que hi ha, no hi ha més, etc-

- N'hi ha per llogar-hi cadires!

- S'ha acabat el bròquil! Pareu l'orella: amb el cor a la mà, m'estic cremant les celles de tants treballs que tinc. Pensareu que estic tocada de l'ala però no tot és arribar i moldre. Cal trencar-se les banyes per després poder agafar una bona paperina. 

- És ben bé que: Cadascú sap on li fa mal la sabata. -Cadascú coneix millor que ningú els seus propis problemes-

Sortir fum del cap! Significat: atabalar-se.

Fer la viu-viu: anar tirant com es pot.

Se nos olvidó olvidar

Hubo un tiempo en que el pasado era un lugar borroso, lleno de niebla. Un sitio que perdía definición con el paso de los años quedando en manos, únicamente, de nuestra memoria. Libremente, elegías qué recuerdos mantener, custodiados cerca del presente, y cuáles dejar perecer, sin más, entre el torrente imparable de contenidos que genera cualquier vida humana. Digamos que tu ‘memoria orgánica’, con todas las limitaciones que conlleva, era la única memoria activa.

Sí, era una lástima. Se pierde tanto con el paso del tiempo… Duele, incluso. Intuyo que de ese dolor nació el deseo de inventar toda suerte de aparatos que permitieran capturar miradas, colores o sonidos. El ser humano se propuso congelar el tiempo o, en su defecto, almacenarlo. Y lo logró. Aparecieron, primero, las cámaras y las grabadoras analógicas. Las cintas de VIDEO 2000. Las videocámaras de película y manivela.

Así, hemos llegado hasta hoy, lunes 14 de mayo de 2012, día en que el olvido, tal y como lo conocíamos hace cien años, es prácticamente inviable. El olvido ya no existe, porque se nos ha olvidado olvidar. Aquella chica de ojos vidriosos que te volvió loco en la E.G.B. ya no es una imagen desdibujada, casi romántica, que moldeas a tu antojo. Te agregó en Facebook hace un par de años y con cierta tristeza observas que el tiempo la ha convertido en una mujer, otra mujer real, concreta y en alta definición.

Francamente, es duro no poder olvidar. Es complicado vivir cargando las maletas digitales que todos engordamos a diario sin tomar consciencia de cuánto nos pesarán luego. Entre sus gigabytes, traes fotografías de tu primer amor, inacabables poesías que no recordabas haber escrito o emails que dificultan perdonar a quien te hizo tanto daño. También, online, decenas de herramientas de interconexión personal te impiden distanciarte de tu pasado.

Llegados a este punto, cabe preguntarse si no era mejor dejar al libre albedrío de cada uno y a su ‘memoria orgánica’ la forma definitiva del pasado. Definitivamente, pienso que no. No es malo poder capturar tantas cosas. Más bien es un regalo poder hacerlo. Al fin y al cabo, los materiales que almaceno en mi ‘memoria digital’ funcionan como activadores inmediatos de lo que guardo en el fondo de mi cerebro junto con lo que sentí al capturarlos. Impagable valor.

http://www.yorokobu.es/se-nos-olvido-olvidar/

"El primer petó"

>És dissabte, estiu i fa sol. Molt de sol. Avui, molts no han volgut venir a jeure damunt la sorra de la platja. L’Oriol, la Mireia, la Maria i jo si que ho hem fet. Però estem molt cansats. La platja és buida de gent, però no m’importa. Vull descansar i posar-me moreno. M’ajec i dormo una estona. La Maria també ho fa. Mentre tinc els ulls tancats sento la brisa del mar i el cant de la gavines. Decideixo obrir un ull per veure-les. Sovint hem prenen alguna cosa. I és en aquest moment, just quan tinc un ull obert i l’altre aclocat que vaig a l’Oriol i la Mireia fent-se un petó de cine que em deixa desconcertat.

>Estàvem ajaguts a la platja gran de Platja d’Aro, com quasi cada dia. Però avui no era cada dia. Avui era un dia diferent. Avui les nostres mirades havien parlat sense que ens en adonéssim i ens havien portat a jeure més a prop que mai. Tot havia sigut molt ràpid i no estàvem sols. Jo sóc vergonyosa per aquestes coses i ell resulta que també. Vaig sentir dins el meu cos una energia especial i molt forta, una energia que mai m’havia transmès ningú. Hem feia sentir forta tenint-lo a prop meu. Tenia la sensació que alguna cosa havia canviat entre nosaltres, però no li ho volia preguntar. De fet, no ho vaig ni pensar, tot sorgia sol i molt a poc, i m’agradava. Després de sentir la seva suau mà acariciant tot el meu cos vaig despertar del somni, just en el moment en que ens estàvem fent el nostre primer petó. El petó més encertat, més llarg i més tendre que m’havien fet mai.

la raó

“Caminó por la renuncia a través del pensamiento, vaciando su mente de toda imaginación. Aprendió a caminar por estos y muchos otros senderos. Mil veces abandonó su Yo; durante horas y días permaneció en el No Ser. Pero, aunque los caminos se alejaban de su Yo, su final conducía siempre de nuevo hacia el Yo”…

“Caminando despacio, pensó en este sentido que lo llenaba por completo. Razonó hondamente, hasta anonadarse, llegando hasta allí donde se encuentran las causas. Creía que comprender era precisamente pensar, y que sólo a través de la razón, los sentimientos pueden convertirse en comprensión, es decir, que no se pierden , sino que se transforman en realidad y empiezan a madurarse”.

Siddharta, Herman Hesse

Punts i seguits de la vida

Els moments que ens envolten.

Mai és massa tard per tornar a començar, ni tampoc per deixar les pors enrere, ni per fer un punt i a part a la vida, ni per deixar de somriure cada dia.

Cada una de nosaltres, i cada una de les persones que viuen i senten, tenen alguna cosa o altra que interfereix al curs de la vida, a la rutina. Pot ser bo o pot ser dolent, però normalment incidim sempre en allò dolent, i gairebé mai en allò bo. Us heu preguntat perquè? Reflexione'm-hi. Tenim sort, ja que tenim necessitats bàsiques solventades: tenim salut (mínimament, i sobretot quan no tenim ressaca), tenim un sostre (amb més calefacció o menys), tenim aliments, tenim companyia...potser alguns no tenim diners, però sobrevivim. Però com tothom tenim mals de caps enfadosos. Tenim problemes amb la família (uns de tant en tant, d'altres més sovint), tenim problemes amb l'amor romàntic -ens poden trencar el cor o el podem trencar nosaltres, podem sentir-nos no corresposos o podem tenir algun pique amb l'ésser estimat (això donaria història per un capítol sencer)-, tenim problemes laborals (OH, PUT* CRISIS), i també tenim problemes existencials (qui sóc, on vaig, què faig, què se'n farà de mi!!!, i a vegades van acompanyats d'un sentiment de desesperació!!). No és viure el carpe diem, perquè en el fons no ens porta enlloc (o això és el que jo penso), però és intentar gaudir dels moments del dia a dia, dels bons i dels dolents. Perquè pot sonar molt típic-i-tòpic però dels momens dolents és dels que més se'n aprèn; vindria a ser com posar en pràctica tota la teoria i que tot et surti al revés... allò que dius, oh gràcies, i ara què? Doncs tornem-hi! Tornarem a plorar, a riure, a discutir, a recordar allò que vam fer malament, a donar voltes a la mateixa història, a intentar no cometre els mateixos errors... Però en realitat, si posessim en pràctica tota la teoria i tot ens sortís rodat, què en sabriem de la vida? Si d'acord, seriem molt feliços, però no ens enganyem, no tots els contes sempre acaben menjant perdius i anissos.